Los Pazos de Ulloa, de Emilia Pardo Bazán

Emilia Pardo Bazán. Los Pazos de Ulloa. Madrid : Cátedra, 2007. Edición de Mª Ángeles Ayala.

Los Pazos de Ulloa en cervantesvirtual.com

Biblioteca de autor, Emilia Pardo Bazan en cervantesvirtual.com

La ola (Die Welle). Alemania, 2008

La ola (Die Welle). Alemania, 2008. Dir. Dennis Gansel

El director Dennis Gansel ha dicho que con La ola ha "tratado de mostrar la fascinación que el nazismo ejerció sobre los alemanes”. Al principio de la película, reunidos un grupo de alumnos en el seminario sobre autocracia, algunos de ellos muestran su hartazgo sobre volver a tratar el III Reich y Hitler. Otros opinan que hay que asumir la historia alemana para que no se vuelva a repetir.

El cine alemán bucea últimamente sobre su pasado más o menos inmediato. Se pueden citar títulos como El hundimiento y su recreación de un Hitler “humano”, La vida de los otros, Nápola o la aquí reseñada,  La ola. Argumentalmente  trata de un experimento pedagógico de un profesor que quiere llegar más allá en sus planteamientos didácticos… y el experimento se le va de las manos.

De factura más que correcta, el desarrollo del argumento puede pecar algo de excesivo, llegando las situaciones a ser demasiado extremas. El mensaje, sin embargo, resulta inquietante: la bestia puede resurgir en cualquier momento.

El País, 28/11/2008. Nazis sin ideas, terroristas sin Estado. Un puñado de polémicos filmes sobre su historia reciente conquista la taquilla alemana. 

Crítica, fotos, tráiler y más en fotogramas.es

Estampas navideñas 2008 (y 2)

Balcones navideños

Desde hace varios años prolifera en nuestras ciudades la decoración de ventanas y balcones durante las fiestas de navidad. Desde el clásico Papá Noel subiendo al balcón hasta todo tipo de luces parpadeantes, figuras iluminadas... y últimamente la fotografía del "divino Niño Jesús", avalado por alguna jerarquía eclesiástica. De lo sencillo a lo esperpéntico, de todo hay.

Aquí van algunas fotos y vídeos.

Sant Vicent del Raspeig

Balcones navideños en Sant Vicent del Raspeig

Estampas navideñas 2008

Algunas fotos y vídeos del colegio Jesús-María de Ciudad de Asís (Alicante)

(c) Luis and Juan Pedro

Imagen del portal con la Virgen, San José y el Niño Jesús

Vista general: los Reyes Magos llegán a Belén sobre el Arco Irís

Más fotos y vídeos pinchando aquí

Gràcies per la propina, de Ferran Torrent

Ferran Torrent. Gràcies per la propina. Alzira: Bromera, 1995. 198 p.

Diu Ferran Torrent que la vida “està feta de construccions i ensorraments i només queda la memòria – o la nostàlgia”. Gràcies per la propina és un viatge per la memòria, per la nostàlgia, un retorn a un temps perdut, al terreny de la nostra infantesa. Com diu Garcia Márquez en el primer volum de les seus memòries, la vida no és la que hem viscut, és la que recordem, i com la recordem per contar-la. (“La vida no es la que uno vivió, sinó la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”).

Gràcies per la propina juntament amb les posteriors novel·les de l'autor Societat Limitada i Espècies protegides formen un conjunt amb elements comuns com ara el fet de retratar la societat valenciana en diverses èpoques molt properes al nostre temps, amb canvis molt profunds entre elles. El estil, però, és molt diferent entre la primera i les dues següents.

Algú ha escrit que desprès de Gràcies... Ferran Torrent, la seua obra almenys, perd la innocència... Jo diria que són la societat retratada i els personatges els que la perden.

Gràcies per la propina ens conta l'adolescència dels germans Torres, cognom que és una evident variació del de l'autor, Ferran Torrent. La seua és una família que podem qualificar com atípica. El pare dels germans, prototipus de personatge de postguerra amb malaltia pulmonar, mor molt jove. La mare viu en el record i un estrany accident (suicidi encobert al cap i a la fi per una societat hipòcrita que amaga tot allò que no és com Déu mana) deixa orfes els dos germans. L’avi i una curiosa parella d’oncles, un d'ells homosexual reprimit, es fan càrrec dels xiquets que creixeran en un ambient obert i permissiu, gairebé assembleari. La casa familiar sembla una mena de Macondo a la valenciana. La sèrie de convencionalismes socials i morals establerts durant aquella época, obligaran Ferran i el seu germà Pepin a buscar-se la vida com siga en una ciutat on gairebé tot és possible sense que ningú se'n sorprenga. Així s'ens conta el despertar sexual i vital (amb referències felinianes) dins d'una societat sotmesa a la fèrria dictadura franquista.

Els aspectes que es podrien destacar en són molts: polítics, psicologia dels personatges, ús del llenguatge, usos i costums de la vida quotidiana... Pel que fa a l'ús del llenguatge, el contrast és evident en relació amb les dues novel·les posteriors: Societa Limitada i Espècies protegides. En aquestes últimes l'autor utilitza, com a narrador, i fa utilitzar als personatges un valencià normatiu i molt acurat. En Gràcies per la propina, però, es poden destacar, almenys, dos registres diferents: el narrador com a tal fa ús d'una variant de la llengua estàndar i molt formal. Per altra banda, els personatges s'expressen en un valencià molt allunyat de la normativa i ple de castellanismes, fins i tot utilitzant frases senceres en castellà. Aquest estil realista dóna a la novel·la bona part de l'encant i la frescor que destil·la. Això, però, pot ser motiu de crítica. El que és cert és que fa que els personatges siguen molts reals, que ens els creiem quan parlen. I això cal comparar-ho amb personatges de les esmentades novel·les posteriors com ara el de Júlia Alexandre, sots-secretària del president de la Generalitat que es fa servir d'un valencià molt correcte i poc creïble si tenim en compte el personatge que representa, prototip que veiem cada dia en la televisió pública valenciana.

Pel que fa al contex polític, aquest es presenta d'amagat darrere les experiències i aventures dels personatges. La repressió dels vencedors es fa palesa en episodis com ara l'estada dels germans al col·legi dels jesuïtes o l'episodi mes commovedor de tota la història: la mort de l'avi. Tomàs, l'oncle, impedeix que el capellà done l'extremunció a l'avi en un evident acte de resistència envers l'església. Això representa una ofensa tant per a la mateixa església com per a les autoritats civils que decideixen soterrar-lo fora de l'àrea dels catòlics, i lluny de la seua dona. Com diu Tomàs, el seu fill, "la paranoia feixista perseguia fins i tot els morts". Aquest fet desencadena una mena de venjança que esdevé un dels episodis més còmics de la novel·la. L'escena mostra part de la família d'esquena a la processó del Corpus i menjant pernil (furtat abans al capellà)... i les beates del poble cantant "perdona a tu pueblo, señor".

La repressió lingüísica o millor dit uniformització, troba infantils resistències. A la mestra del poble, donya Pepita, li treia de polleguera que els alumnes parlaran entre ells en valencià; la seua obsessió era que dominaren amb pulcritud el castellà, fet que xocava amb, diu l'autor, "l'indomable monolingüisme que portaven de casa".

En resum, es tracta d'una novel·la que jo qualificaria de rodona amb tots els elements que et fan gaudir de la seua lectura: aventures d'adolescents, episodis d'alt contingut humorístic, situacions esgarrifoses que poden fer plorar als més sentimentals... molt recomanable per a qui no l'haja, encara, llegida.